Entrevista a "Àlvarez piloters"

Trobada d'escoles de pilota valenciana a Orba

La federación de pilota valenciana va organitzar el passat diumenge 27 de Març la primera trobada d’escoles de Pilota Valenciana de la Marina Alta.

Nosaltres tinguerem l’oportunitat de assitir i presenciar en primera persona la gran acollida que tingué l’activitat.

La jornada començava a les 09:30h amb la concentración de totes les escoles de pilota a les instal•lacions esportives del municipio d’Orba .

Més tard, aproximadamente cap a les 10:00h, iniciaren diferentes activitats i tallers per a que els més menuts participaren i gaudiren d’alguna manera del seu esport preferit.

Entre les activitats amb més participació, volem destacar:

· Taller de creació d’un guant de pilotari.

· Jocs de raspada.

·  Partides al frontó.

·  Padel a mà.

·  Editorials amb llibres i diferents materials il·lustradors:

A les 12:30h tinguerem una partida d’escala i corda i de raspall al trinquet per part dels alumnes de l’escola de tecnificació d’Orba.

I més tard, a l’hora de dinar tots els participants gaudirem d’un bon entrepà de torrada per tal de recuperar forces, amenitzat per música i  per l’humorista " El tio Blas " que amb les seues bromes va fer la vesprada molt més agradable.

Després de dinar, cap a les 16: 00h tots els xiquets, xiquetes, pares i mares que ens trovabem allí poguerem gaudir d’una partida de Llargues al carrer Major amb jugadors de primera fila .

MALIA DE LAGUAR – HECTOR DE LAGUAR – PABLO DE SELLA I ADRIA DE MURLA

ALVARO DE TIBI – SANTI DE FINESTRAT – RODRIGO DE BENIDORM I JORDI D’ORBA

Sense cap dubte, aquest tipus d’iniciatives fa que els xiquets i la gent major s’enamore més del nostre esport i de segur que gràcies a la Federació, el nostre esport no es perdra mai.

Enhorabona a tots els participants!!

Visita al museu

LES HORTES I MARJALS VALENCIANES EN EL MUSEU VALENCIÀ D'ETNOLOGIA

El Museu Valencià d’Etnologia de València presenta una exposició dedicada a les hortes i les marjals valencianes. Durant tot el recorregut expositiu del Museu, varem veure una part dedicada a les ciutats, un altra dedicada a les formes de
vida a les zones del secà i de la muntanya, fent sempre una visió àmplia de la cultura tradicional valenciana. Una part important de la població valenciana viu, conviu i
treballa en el territori valencià ocupat per les hortes i marjals. Per aquesta raó, és ací on s’ha desenvolupat una part molt significativa de la nostra cultura tradicional valenciana.

En totes les sales que presenta tot el recorregut sens pretén mostrar les claus
interpretatives d’eixa cultura tradicional, alhora que se subratllen les singularitats i les semblances pel que fa a l’àmbit mediterrani al qual pertanyen. Així mateix, també es planteja la transformació que inevitablement  travessa la nostra cultura. Les sales s’estructuren en dos grans apartats bàsics: un, centrat en els conceptes, i un altre, en els objectes. El recorregut es completa amb un espai audiovisual e interactiu. S’ha volgut dirigir la mirada del visitant cap a una sèrie d’idees que considerem que són importants
per a entendre la cultura popular en hortes i marjals, aquestes són: les particularitats de la construcció de l’espai, la importància de la gestió de l’aigua, l’hàbitat, les diverses
tipologies de les vivendes i el seu ús, l’àmplia varietat de cultius i el seu enfocament comercial, la construcció d’una identitat pròxima, familiar, i el pas a una identitat
més genèrica.

En la sala d’objectes, plantejada com si fóra un magatzem de museu, es pot veure una part significativa dels objectes de la col·lecció, que estan vinculats a l’horta i a la marjal. Una mostra de la varietat extraordinària de ferramentes de treball, d’objectes domèstics, de religiositat popular i de peces d’indumentària que els homes i les dones que han viscut i viuen en estos espais han utilitzat, i de vegades encara utilitzen, en el seu quefer diari.

Finalment, l’espai interactiu s’ha pensat per a posar a l’abast del visitant la possibilitat d’aprofundir en els nombrosos temes, per mitjà de pantalles interactives, el visitant pot accedir a entrevistes realitzades a persones que parlen de l’horta i de la marjal, al fons fotogràfic o a les fitxes catalogràfiques dels objectes de la col·lecció.

Materials

GUANTS

La peça més important de la indumentària del jugador és el guant. Protegeix la mà. Són de pell de corder, no tenen dits i només cobreixen els artells de la mà i una part del palmell; alguns jugadors se’ls fabriquen. Davall del guant, com que la protecció no és suficient i segons la pilota amb què juguen, s'hi col·loquen també un tros de carta, planxetes d'acer, esponjes... tot amb l'ordre correcte i es cobreixen amb esparadrap, també els dits. Amb unes vetes es lliga tot aquest conjunt en una operació que requereix gran habilitat, ja que per tal de lligar-les cal utilitzar les dents. Les proteccions dels dits encara són més exagerades al raspall, perquè la mà ha de raspallar o raspar en terra.

                                                                   

DIDALS

El didal, per jugar al raspall, és una peça tubular de pell o de budells de porc tancada per un extrem que es col·loca amb un tros de cotó en pèl o esponja, tot ben fixat amb esparadrap. Protegeixen les puntes dels dits.

VESTIMENTA

Per a les competicions oficials l'uniforme dels jugadors varia segons les modalitats.
En el raspall: pantalons curts esportius i samarreta blanca o color roig i blau.
En la resta de modalitats, la mateixa indumentària, però sempre pantaló llarg blanc.
Un element comú i complement distintiu de cada equip és la tradicional faixa, de color blau o roig. El distintiu roig el durà sempre el favorit, l'equip o jugador de major categoria esportiva o aquell que ostente el títol de major nivell i, en cas d'igualtat, el de més edat.

Modalitats

ESCALA I CORDA

El terreny de joc per a la pràctica de l'escala i corda, és el Trinquet.

CARACTERISTIQUES DEL JOC

La pilota a utilitzar en aquesta modalitat és la de vaqueta, amb pes oficial segons el Reglament.
El públic es col.locarà bàsicament a les galeries (llarga, del rest o del dau), a les escales de la zona del rest i sota la corda en un espai molt restringit. De vegades es pot ocupar l'escala del dau, però no es molt habitual.
Els equips per a la pràctica d'aquesta modalitat podran ser :
- Individuals (un contra un)
- Parrelles o trios (parella contra parella, parella contra trio, trio contra trio)
Els components de l’equip son:

-          Rest o Escalater

-          Mitger

-          Punter

-          Feridor

En el transcurs d'una partida, els jugadors podran intercanviar-se les possicions al terreny de joc.
Els Jutges d'una partida seran:
- L'home bo o jutge màxim de la partida, és qui tindrà tota l'autoritat i responsabilitat dins del recinte de joc amb decisions inapel·lables.
- Els jutges auxiliars (un al rest, l'altre al dau i un altre de corda).

FRONTO

El joc es desarrolla en el frontó, que consta de canxa, contracanxa i zona per al públic.

CARACTERISTIQUES DEL JOC
Les dimensions reglamentaries son de 25 metres de llarg amb una diferencia de +/- 5 metres, i 10 metres d'ample amb tamborí al rebot.
La pilota reglamentària és la de TEC, amb pes de 45 a 70 grams i un diàmetre que oscil·larà entre 38 i 40 mm.
Les partides oficials es disputràn a 50 tantos (10 jocs) amb possibilitat de començar de 5 o 10 tantos, marxant a l'estil valencià (comptant per quinze) alternant el "saque" els equips a cada joc jugat. La partida es deu de guanyar per un mínim de 2 jocs.
En qualsevol partida oficial hi haurà un mínim de 6 pilotes de les quals dues d'elles seran noves.
Seran bones les pilotes que peguen en el frontis més amunt de la xapa de falta.
Abans que un jugador efectue el saque, deurà avisar als seus contraris. El saque s'efectuarà botant la pilota abans de la ratlla que delimite l'esmenat saque, pegant-li segons l'habilitat del jugador. Seran bones les pilotes que peguen en el frontis més amunt de la xapa i que faça el primer bot després de la ratlla de FALTA marcada a la canxa.
                           

LA GALOTXA

La galotxa com s’entén en l’actualitat deriva de l’antiga modalitat de llargues, havent-se introduït la corda al mig. És la varietat del joc per dalt, on la pilota ha de passar per damunt de la corda situada al mig de la "canxa". És la modalitat actualment més practicada, per gran quantitat de pobles especialment a les comarques de l’Horta i de la Ribera Alta.
Les regles són bàsicament com les que heretà el tennis, la pilota ha de tornar-se de volea o al primer bot. Però la diferència està en la disposició dels jugadors al camp (rest, mitger i punter), la corda de galotxa i principalment, en la figura del feridor que té la missió de fer el "saque" o "ferida", com en la modalitat d’escala i corda.
La corda de galotxa es situa a la distància homologada, i el feridor es situa davall de la corda del mig. Per fer el "saque" el jugador solta la pilota per davant sense pegar-li ha de passar-la per dalt de la corda de galotxa i que caiga dins del dau. Els jugadors contraris la poden tornar de volea o al primer bot, sempre superant la corda del mig, i així alternativament fins que algun dels dos equips faça la falta.
La jugada que realitza el feridor és de precisió i molt complicada, ja que per una banda pot fer falta i perdre el "quinze" i per l’altra si fa una bona ferida el seu equip dominarà o fins i tot pot aconseguir el quinze directament.
Les partides són a 70 punts (14 jocs), cada joc val 5 punts i es divideix com la pràctica totalitat de les modalitats en 15-30-val-joc, com el tennis.
Com a principals competicions podem trobar el torneig interpobles i el trofeu de galotxa "El Corte Inglés", on en els últims anys ha dominat un poble situat al nord de València, Massalfassar.
Hi ha una iniciativa promoguda per la Federació de Pilota Valenciana i la Junta Central Fallera molt interessant que està recuperant aquest joc als carrers de la capital. És una varietat del joc, on no hi ha corda de galotxa, la ferida la realitza el resto de colp i la pilota ha de superar la corda del mig i després s’ha de jugar de volea o al primer bot.

LLARGUES

El joc a llargues és el més antic.
En aquest joc són de menester tres senyals, normalment tres ratlles en terra. Aquestes són:
- La ratlla del saque, que marca el punt d'on el jugador trau la pilota
- La de la falta, que indica la fita que ha de passar la pilota treta pel saque
- La ratlla del rest, que hom diu la ratlla del quinze.
A llargues es juga al carrer; en tots els pobles on es practica aquesta modalitat hi ha un carrer, escenari tradicional "de tota la vida", on es juga les partides. Sol ser d'un ample entre els vuit i els dues metres; de la ratlla del saque a la del quinze es compten vuitanta metres aproximadament, i la ratlla de la falta està a una distància que pot oscil·lar entre les cinquanta i els seixanta metros. La ratlla de la falta sol pactar-se a l'hora d'establir les condicions de la partida, puix que un saque millor que un altre pot, molt bé, donar a l'adversari l'avantatge d'unes metres.
Jugen tres jugadors contra tres, o quatre contra quatre, i també poden jugar tres i el quart de reserva (entra si hi ha un company cansat). El saque és el protagonista de la partida. El saque es fa botant la pilota sobre una banqueta, o botant-la en terra, o de bracet, es a dir, botant-se-la el jugador sobre el mateix avantbraç de la mà que llança la pilota. Els grans jugadors de llargues són coneguts amb el cognom dels seus pobles, i així es parla del Saque de Laguart, del Saque de Vilallonga o del Saque d'Alaquàs.
No cal dir que la pilota ha de passar la ratlla de falta, sota pena de ser considerada com a tal; els jugadors que són al rest poden tornar-la jugant-la enlaire, o després del primer bot, i el quinze es guanya quan la pilota, impulsada per qualsevol jugador d'un dels equips, passa, sense ser tornada de bo, de les ratlles del quinze o del saque. Aquesta segona possibilitat és més infreqüent; les més de les vegades es tracta d'un joc en què els qui són al saque ataquen, i els qui son al rest defensen la ratlla del quinze.

La defensa poden fer-la bé entrant a la pilota abans d'arribar o bé després que haja ultrapassat l'esmentada ratlla del quinze, puix que un bon saque pot llançar la pilota a més de cent metres. Per això els jugadors els jugadors que resten es col·loquen darrere de la ratlla, han de jugar de bo -és a dir, a l'aire o després del primer bot- i han de passar-la de la ratlla del quinze.

EL RASPALL

El raspall és també conegut per raspot o raspallot. El terreny de joc per a jugar pot ser el trinquet i el carrer, la diferència més notable respecte al joc a l'alt és que la pilota es juga sempre de bo, encara que rodole per terra, i com que la mà del jugador ha de raspar el paviment, per aquest motiu, el seu nom.
Les partides d'aquesta modalitat podran jugar-se de les següents maneres:

-          Individuals (mà a mà).

-          Dobles (2 contra 2)

-          Triples ( 3 contra 3)

Els components d'un equip son:

-          Rest

-          Mitger

-          Punter

Començada la partida, cada equip es col.loca en una part del trinquet, un al rest i l'altre al dau.
El saque es farà botant la pilota dins del dau i pegant-li en colp lliure (es podrà avançar el saque o posar qualsevol ratlla de falta segons pacte previ).
Una vegada efectuat el saque si la pilota arribarà al frontó per l'aire, es tornarà al primer bot a colp o al rebot del frontó (sempre que després no done un segon bot), i si la pilota arriba per terra es tornarà abans que pegue al tamborí, raspant amb la mà.
Es missió dels equips procurar que la pilota dels altres no arribe a la ratlla (al carrer) o al tamborí (al trinquet). En tot cas, guanya el quinze l'equip que aconsegueix que la pilota arribe, en les condicions esmentades, al tamborí o a la ratlla contrària.
Les partides es disputaran a 5 jocs (25 tantos), i la comptabilitat de cada joc és la mateixa que la del joc a l'alt: quinze, trenta, val i joc. Es juguen les partides a menys tantos perquè l'esforç del jugador es major, ja que la pilota va per terra i quasi sempre es bona, el que dona més oportunitats de jugar-la.
Al trinquet, tota pilota que s'encale a les galeries del rest serà quinze per a l'equip contrari. Quan la pilota toque escala o a algun espectador assegut en ella es considerarà parada, donat aquest cas, la pilota la trau l'equip que li correspon situant la pilota en terra, en la ratlla on a quedat parada la pilota.
Tot jugador que toque la pilota amb qualsevol part del cos que no siga la mà o l'avantbraç, perdrà el quinze.

Instal·acions

El Carrer. Normalment la pilota s’ha jugat al carrer, on es pintaven dues ratlles que delimitaven l’espai de joc, i una ratlla de falta, bé per passar-la (llargues) o bé per que no bote més enllà al traure (raspall). En algunes modalitats cal pintar al carrer el dau i/o la zona on es situa el feridor.

Trinquet. Es una instal·lació específica consistent en un rectangle tancat, amb una llargària que oscil·la entre els 45 i els 60 metres i una amplària que va dels 7 als 11. L’espai de joc queda definit per les muralles, els frontons, l’escala (formada per 4 graons), el dau, els tamborins i la llotgeta. Cal afegir que hi ha trinquets que disposen de galeries del dau, del rest i llarga que son espais importants per al joc i per a l’acomodació dels aficionats. Hi ha elements com la pedra, la corda o els blaus que són importants per a jugar a determinades modalitats.

Les lesions més comuns

Les lesions de la mà

La lesió més freqüent que es pot produir un jugador a la mà es l'assentadura, també coneguda pel nom de pilota assentada. Consistix en un call molt dolorós que es forma en un punt concret del palmell. El dolor de la pilota assentada no s'estén per tota la mà sinó que es localitza en un lloc delimitat i impossibilita de colpejar la pilota en aquell punt. Una assentada es pot produir a causa d'una pilota mal colpejada o a causa del continu colpejar de la pilota en un punt determinat. Recordem, ara i ací, les característiques duríssimes de la pilota i la violència amb què és colpejada.

Les lesions al braç

L'altra lesió que es produïx sovint al joc és la que afecta al braç, en general, i a la seua part superior, ja prop del muscle, en particular. També eixa lesió rep, per part dels aficionats i jugadors, diversos noms segons comarques: mancarse, desmancar-se, dessocar-se el braç o caure-li el braç a un jugador. És una lesió que no es produïx amb molta freqüència en la vida esportiva dels jugadors, tanmateix és de major importància que l'anterior, ja que té una difícil curació. El jugador al qual se li cau el braç o es desmanca, ja no li pot pegar més a la pilota per dalt, encara que sí que ho pot fer sense cap problema de qualsevol manera per baix.

Reglament

Una partida de pilota, pel que fa a la seua puntuació, és dividida en un nombre, indeterminat o no, de parts anomenades jocs o tantos.

    Dins de cadascun d'aquests jocs hi haurà una puntuació parcial. L'equip que aconseguesca un joc assolirà també uns tantos, uns punts de cara a la puntuació general de la partida. El tanteig dins d'un joc està constituït per quatre punts: Quinze, Trenta, Val o Quaranta i Joc o Tantos.

    Tanmateix caldrà tindre present que, per a guanyar un joc, caldrà tindre dos quinzes d'avantatge sobre l'adversari. Així el màxim que pot fer l'equip contrari del que guanya el joc és arribar a trenta. Si això no es produeix, el joc s'allarga fins que un dels dos equips adquiresca un avantatge de dos quinzes sobre l'altre.

    Per últim, cal dir que, a qualsevol de les modalitats, s'anomena quinze el transcurs d'una pilotada i el fet de guanyar-la. A més hem de tindre sempre present que, en aquesta puntuació, sempre l'equip que s'anomena primer és el que acaba de guanyar un quinze, no el que va per davant en la puntuació.

Puntuació

Una partida de pilota valenciana, pel que fa al seua puntuació, és dividida en un nombre de jocs (o tantos) que depén de la modalitat que es jugue. Aquesta sistema de puntuació és la manera més estesa avui en dia, però antigament també es comptava a pujar i baixar, que consistia també en arribar a una xifra determinada, però amb l'afegitó que si l'equip que anava perdent aconseguia un tanto, en lloc de sumar-se'l, l'hi restava a l'equip que anava guanyant. Quan hom aconsegueix un tanto, els equips canvien de camp, és a dir, el rest al traure i viceversa. L'única excepció és la modalitat de Llargues, que té la particularitat de les ratlles

Les ratlles

Aquesta manera de fer els quinzes només és usada actualment en les Llargues, tot i que també s'utilitzaven en els trinquets. N'és una pervivència la Pilota grossa al Trinquet de l'Abdet

Les ratlles són línies marcades allí on es para la pilota. Quan el marxador o la persona que du el compte de la partida no fa cap referència a cap ratlla vol dir que cap equip té cap ratlla. Si n'hi ha, el marxador l'anomena després de la puntuació , sense indicar a favor de qui són, car se sobreentén que són a favor del rest, que és l'interessat a assolir el traure. En aconseguir dos ratlles, o en arribar a val i una ratlla, es canvia el traure.

Així, podrem sentir les següents puntuacions abans de canviar de camp:

• A res i 2 ratlles, si no s'ha guanyat cap
• A quinzens i cap, o simplement, a quinzens, si hi ha ratlles.
• Quinze net i 2 ratlles.

• Trenta neta i 2 ratlles.
• Trenta per quinze i 2 ratlles.
• Val i 1 ratlla.

Els jocs

El sistema de puntuació de cada joc està dividit en quatre moments, anomenats quinzes:

• 15, quinze.
• 30, trenta.
• Val.
• Joc, i se suma el tanto.

Aquestes són les situacions possibles en la puntuació d'un joc:

• Quinze net o Quinze res.
• A quinzens, Iguals a quinze, si hi ha empat a 15.
• Trenta neta, o Trenta per res.
• Trenta per quinze, o 30 i 15.
• A dos, si hi ha empat a 30.
• Val net, o Val per res.
• Val per quinze, o Val i 15.
• Val per trenta, o Val i 30.
• S'anomena Joc sabater quan un equip fa tots els quinzes i el rival cap: Quinze net, Trenta neta, Val net, i el guanya. Per extensió, si una partida acaba sense que un equip aconseguisca cap tanto es diu que ha sigut una partida sabatera.

Per guanyar el joc s'ha de guanyar per 2 o més quinzes, de manera que el rival ha d'estar a 30 com a molt. En cas d'empat a val ambdós tornen a estar a 30. La que pot ser que siga última pilotada de la partida rep el nom de Val, ja que l'equip que es preveu guanyador du val i si aconsegueix el joc s'emporta també la victòria.

• Escala i corda: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 60. Tanmateix, existeix el costum de començar la partida iguals a 15.
• Frares: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 40.
• Frontó: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 40.
• Galotxa: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 70.
• Galotxetes: Cada joc suma 1 tanto, i guanya qui arriba a 12.
• Llargues: Cada joc suma 1 tanto, i guanya qui arriba a 10.
• Perxa: Cada joc suma 1 tanto, i guanya qui arriba a 10.
• Pilota grossa: Cada joc suma 1 tanto, 5 tantos són un coto. Es juga a 3 cotos.
• Raspall: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 25.

Tipus de pilotes

Hi ha cinc tipus de pilotes y cal dir que després del propi jugador, la pilota és el factor determinant de les partides. Depenent de la modalitat que es jugue s'utilitzarà una mena de pilota o una altra. A més, el jugador o equip que està en el dau (o té la treta) pot canviar de pilota per adir-se als seus interessos del moment .

Pilota de vaqueta: Aquest és el tipus de pilota obligatori en l'Escala i corda, el Raspall i la Galotxa. Rep aquest nom per estar feta de pell de bou. Les actuals mesures reglamentàries per adults són 42 mm de diàmetre, 138 mm de circumferència, i entre 42 i 48 grams de pes.

• Pilota de badana: És l'utilitzada en les modalitats de carrer Llargues i Galotxa. Un motiu per utilitzar pilotes de badana és la seua menor duresa i velocitat, que les fan més adients pels jugadors aficionats. Aquestes pilotes estan formades per una cobertura de pell assaonada d'anyell o d'ovella, per això el nom de "badana", molt més suau que la vaqueta, i farcides de draps.

• Pilota de tec: Utilitzada exclusivament als frontons valencians. Estan fetes de pell de cabra, de color blanc, més dures i pesants que les de badana, i més grosses que les de vaqueta (48-50 grams i 5 cm de diàmetre).

• Pilota de galotxetes: A la modalitat jugada al Vinalopó Mitjà es juga amb unes pilotes pròpies i úniques. Són pilotes farcides amb roba i recobertes amb esparadraps, d'un pes aproximat de 60 grams i d'uns 7 cm de diàmetre. 

• Pilota grossa: Al Trinquet de l'Abdet es juga a Pilota , té un pes de 125gr., un diàmetre de 7cm i una circumferència de 25cm. Feta amb un nucli de fusta, farcida amb draps i pell de cabra

Història de la pilota

Procedència històrica

Jugada des de pobles tant diversos com els maies, egipcis o japonès. Arriba a les nostres terres per la tradició grecoromana.

A la Corona d'Aragó el jos de pilota fou molt popular, disfrutant inclòs de protecció reial

A la Comunitat Valenciana apareix amb els cavallers de la conquesta, la seua practica i popularitat s’expandeix desde el propi rei

El 1391 apareix un bando, quant el Consell General de la Ciutat De Valencia prohibí el joc
" car per ocasió del joch deius escrit se seguien divereses blasfemies en offensa de nostre senyor Deu e de los sants e divereses inyuries de paraula e hecho a les gents anants e stants per los carreres e places de la Ciutat ha novellament establit e vedat que alcuna peresona privada o estranya de qualsevol estament condició o ley sia de edat de X anys a ensus no gos ne presumesca jugar dyns los mures de la dita Ciudad a joch de pelota arruladiça sots pena de XX morabatins dor per cascuna vegada que contrafara. E se sera algu que la dita pena pagar no puxa sera mes en presó e correra la Ciudad ab açot sens tota gracia e remey"

Aquesta prohibició provoca grans disturbis al ciutat de Valencia. També existiren prohibicions a Castelló, Gandia i Alcoi.

Els reis i nobles castellans, observaren que a al resta d'Europa es jugava, així es que durant els segles XV, XVI ,XVII i XVIII fou l'esport mes practicat
En els darrers segles fou desapareguent per l'aparició de nous entreteniments. Però al País valencià fou molt diferents prohibicions del jos al carrer no afecta al trinquet.

Al país basc canviaren la forma de jugar cara a cara per acabar jugar la pilota rebotant en el frontó. així es que a Valencia es queda sols en la forma de jugar.

Els nobles deixen de participar del joc per raons politiques a partir de la guerra de successió , on ells tenien una tendència a copiar les costums de Castella.

Als segles XIX i XX

Al segle XIX apareixen pilotaris llegendaris com:

• Roquet de Penaguila
• Bandera
• Melero
• Bota
• el Nene
• el Paler
• el Pilotero

Es construeixen nous trinquets: santa Teresa, el nou del Reial, el del Pelayo, el de Juan Mena, etc..

L’ innovació de posar la corda, es fruit de la modernitat del canvi de segle Als inicis del segle XX son pletòrics, molta afició i partides per qualsevol lloc
Un dels jugadors mes importants dels anys trenta fou Albert Arnau de Quart de Poblet.
Desprès de la guerra fou el pelotari d'Alginet, Juli Palau, "Juliet" que domina el joc als anys quoranat i part dels cinquanta.
Als anys seixanta fou Josep Sambenancio, Eusebio, de Riola, que maraca una època amb els seus enfrontaments amb Rovellet.

La pilota en la actualitat

Cal parlar del gran Paco cabanes, El Genovès. la seua figura ompli vint anys de pilota. Als seus últims anys hi ha que associar-lo a dos genis :Fredi i Sarasol, que van poder disfrutar del mestre.
Alfred Hernando, Fredi, habera guanyat mes títols sinó fora per que coincidí amb el mestre, El Genovès. Enrique Sarasol, també es natural de Genovès com Paco Cabanes, fou un gran campió quant les forces del Genovès començaren a menguar.  Hi ha han molts pobles que han creat escoles per a aprendre a jugar.  El 1985 la federació valenciana es deslligà de l'estatal, hi a partir de la data comença a preparar les seues competicions, regulant y homologant normes i medides. El joc ha anant recuperantse , guanyant inclús l’atenció de la televisió, institucions tant publiques com privades que finacien el joc. Es fan competicions internacionals entre les diferents federacions on encara perdura el joc de pilota.